El Paradigma del Sistema Educatiu

Ahir una alumna del curs de monitors de l'Escola Lliure El Sol em va suggerir aquest audiovisual perquè li semblava que tenia molt a veure amb el discurs que estava desenvolupant en la sessió de Construïm l'ideri de l'esplai / agrupament. Al visualitzar-lo vaig estar totalment d'acord. De fet, tant d'acord que he decidit compartir-lo amb tots vosaltres.
  

Dominar la informació i fer d’ella un instrument eficaç de gestió

La comunicació no és un fi en si mateix, com tampoc ho és la informació: l’objectiu real és formar-se en sentit ampli, és a dir, estendre el coneixement; coneixement del treballador i també del servei del que es forma part, de l’empresa a la qual es pertany, de les seves possibilitats i del seu mitjà, per permetre a cadascú que -en conèixer de manera més completa- comprengui millor.

La Comunicació Interna per excel·lència és la que no es veu, la que no es nota però existeix d’una manera natural: com la respiració, com el caminar. Malauradament quan no és així i la Comunicació Interna trontolla, cal dotar-la d’una estructura. Si va coixa, posar-li caminadors o crosses (suports i canals), i si li falta oxigen, estimular-la (plans i programes).

Sabem que el silenci no és possible, perquè el silenci és informatiu i revela incapacitat o por, a mostrar la realitat. A vegades fins i tot les parets parlen. I a més, el silenci no és gens rendible. La falta d’informació produeix rumor; la veritat es busca en altres fonts menys objectives i al final l’aparent silenci es torna en contra.

La Comunicació Interna és un factor important d’integració, de motivació, de participació, de bon clima laboral i d’orgull d’empresa. Un empleat informat, integrat, motivat és més eficaç i rendible:

Cal dominar la informació i fer d’ella un instrument eficaç de gestió

Per tant, cal multiplicar les possibilitats de trobada entre els que posseeixen una informació i els que la poden utilitzar. Així es desenvolupa, en aquestes empreses, una veritable “cultura de la transparència”, fundada sobre la reciprocitat dels intercanvis tant verticals com horitzontals.

En aquest esperit, la comunicació interna, fundada sobre una bona circulació de la informació, és un element essencial per federar els equips i aconseguir la motivació del personal; és una de les condicions primordials de la millora de la productivitat i de la innovació a les organitzacions.

Mbouda Esplac: cooperació amb l'Àfrica

Recordant vells temps...

Mbouda Esplac: cooperació amb l'Àfrica

Canviem el món o el món ens canviarà a nosaltres

La revolució sense passamuntanyes

“Ningú ha vist mai una abella demòcrata. Genèticament, l’abella és monàrquica: el seu sistema polític va inscrit en els seus gens i no és lliure de qüestionar-ho. En canvi, cap home està en aquesta situació: tot home ha d’escollir els seus valors, tant en l’àmbit moral, com en el social i el polític”. (Meirieu, 1998). I com també deia contundentment Kant “l’home és l’únic ésser susceptible d’educació”.

Potser aquesta introducció sembla obvia però per ser conscients d’on venim i de com van les coses no està de menys recordar-ho. I també, podem recuperar algun fragment dels manuals del nostre passat recent: “Si a los ciudadanos de un estado se les consiente que cada uno piense en política como quiera y obre según piense, en lugar de un pueblo organizado tendremos un caos social”. (1944).

I com bé escrivia Max Aub en La gallina ciega “Estos jóvenes tendrán que volver a descubrir lo que supimos”. I és cert, perquè la desmemòria, en aquset cas si, ens duu a un caos social. Per això, diem que cal superar la post-modernitat, si mai ha existit, i recuperar la memòria i el coneixement. Cal continuar i recuperar la idea de revolució centrada en la lliure emancipació de les persones, la igualtat de drets i de deures i la fraternitat de la condició humana.

Si, cal recuperar la idea de revolució sense passamuntanyes i a cara descoberta, sense por en afirmar que necessitem enfortir la nostra societat democràtica i plural, juntament amb els poders públics i els partits polítics. Els grups d’esplai no són unes simples organitzacions interessades en ocupar el temps lliure dels infants. Els grups d’esplai són uns dels moviments socials necessaris per superar els plantejaments de l’individualisme i la llei del més fort que ens proposa la post-modernitat i el neo-liberalsime, i per lluitar contra la resignació davant la llei de selecció natural i de les causes que l’originen en contra dels drets fonamentals de les persones. Hem de situar l’individu en el centre d’atenció de la societat, amb la voluntat de fer realitat els bells anhels de llibertat i igualtat.

Cal avançar en la maduresa de la nostra societat. No es pot continuar negant o menystenint una realitat: l’existència de grups d’esplai en el nostre país és el principal símptoma de la regeneració democràtica que enllaça amb el passat democràtic de la segona república i ens situa de nou en la primera línia de la modernitat europea. Segurament ens serà prou difícil trobar un altre exemple com aquest: El centre d’esplai, un model d’autorganització de milers de joves ciutadans solidaris que de forma voluntària es comprometen amb els més joves i en la seva educació per esdevenir ciutadans.

Però quina és la diferència i la desigualtat del nostre moviment d’educació en el lleure en l’esfera europea? El reconeixement de les institucions públiques de caràcter polític i de les educatives. I segurament també, la poca confiança dels propis monitors i monitores per creure’s que estan fent la revolució. Perquè fan la revolució quan actuen sense l’esperonament i el suport material, econòmic i, sobre tot, afectiu i de reconeixement dels que ostenten el poder en sentit ampli.

No podem pensar que sigui per desconeixement ans al contrari. La nostra societat encara no és prou madura democràticament per reconèixer als joves com a ciutadans actius i compromesos en l’espai públic. Hem superat la transició política institucional però encara estem en plena transició democràtica. Valdria la pena fer l’esforç de reconèixer qui i què lluita per evitar que augmenti la participació social i política dels joves.

Els monitors i monitores en la seva gran majoria és gent jove, i saben que estan educant en valors democràtics, i també saben que l’educació és la primera instància de l’acció política com ja deia Marcel·lí Domingo, Ministre d'Instrucció Pública de la II República: "El mestre serà el primer ciutadà de la República".

Per això ens podem sentir reflectits en les paraules de Lionel Jospin en un discurs a l'Assemblea Nacional : "L'escola és el bressol de la República. A més de la missió d'instrucció, ha d'assegurar l'aprenentatge del civisme. Des de la infància cal fer néixer i viure un profund compromís amb els valors republicans, la laïcitat en primer lloc, el respecte al bé públic, l'adhesió a una ciutadania activa i responsable, conjunt indissociable de drets i deures".

Els monitors i monitores són conscients de la seva responsabilitat pública, sabedors que la felicitat d’un no és possible sense la felicitat de l’altre. Això els duu a ser molt més sensibles davant de les desigualtats i les injustícies, molt més ràpids de reflexes que qualsevol altra institució davant d’un nou repte social. I això és fàcil de comprovar veient les iniciatives en vers la defensa dels drets dels infants, de la integració social de les minories desafavorides, la igualtat de gènere, la cura del medi ambient, l’internacionalisme, la participació social, la lluita contra la fractura digital, la col·laboració amb l’escola i l’administració pública, etc.

I el més important de tot això és que els monitors i monitores saben que de quatre en quatre no ho poden fer. Que cal desatomitzar el teixit associatiu, crear xarxes amb altres grups, que cal organitzar-se i dotar-se de recursos. En definitva, que cal crear un moviment social fort capaç de donar resposta a les pròpies inquietuds i a les necessitats del conjunt de la població. I aquest fenomen va a més després de la crisi dels anys 80 del segle passat. És la revolució sense passa muntanyes. 

PD: aquest escric es va presentar al IIIr Congrés de la Joventut de Catalunya (2002). Celebro així el seu desè aniversari i faig un homenatge als mestres que avui agafen unes merescudes vacances i animo a tots els joves que faran aquests dies de festes el curs de Monitor o de Director.

Foto: Carlos Giesemann

Repensant la ciutat des dels infants

A vegades succeixen fets que hem reconcilien amb la condició humana i fins i tot amb la política. Aquest dies repassant papers vaig recuperar el llibre “la ciutat dels infants” d’un psicòleg italià, gran defensor dels drets dels infants anomenat Francesco Tonucci. El llibre ens explica que el mateix Tonucci va convèncer a l’alcalde d’un poble anomenat Fano a Itàlia per erigir-se com l’alcalde preferit dels infants.

Van posar en marxa un projecte anomenat precisament “la ciutat dels infants” en el que proposaven a tota la població adulta de Fano tenir en compte que l’espai públic també era un espai que els infants havien de poder gaudir. També proposaven als infants assumir els seus drets i reivindicar-los. Per exemple, els nens i nenes posaven multes als cotxes mal aparcats que envaïen la voravia sense deixar espai per poder circular els vianants. Eren multes “simbòliques” que pretenien generar mala consciència als propietaris dels vehicles, en tant que abusaven del més dèbil, imposaven la llei del més fort i es mostraven insensibles a les necessitats especials que tenen alguns ciutadans per funcionar en el carrer com és la gent gran, la gent que ha d’anar en cadira de rodes, cotxets de bebés, carros de la compra, persones cegues, etc.

Va ser una experiència molt ben embolcallada amb criteris de marketing que va tenir molt de ressò. Fins i tot, va permetre al psicòleg Tonucci escriure un llibre, “la ciutat dels infants” i ser contractat per implantar, a diversos municipis de Catalunya,  projectes inspirats en l’experiència de Fano. Una iniciativa que es vinculava molt directament amb un moviment de ciutats anomenat “ciutats educadores”. Concepte que sempre m’ha semblat molt suggerent però, tot i viure, en una ciutat que és membre d’aquesta xarxa, i de passar-me gaire bé mig dia en una altra ciutat molt gran vora al mar que va organitzar unes olimpíades i, fins i tot, un Fòrum Universal per posar en relleu la riquesa de la condició humana, no aconsegueixo percebre de forma manifesta la dimensió educadora. Segurament faran falta moltes més iniciatives ingenioses que facilitin que el conjunt de ciutadans que composen una ciutat se sentin motivats en fer de la seva ciutat un espai educador, en el que viure i aprendre a ser millors persones sigui el més normal del món

Compte! No us talleu!

Un altre video que explica molt bé de que va això de la fractura digital.